Tots/es hem escoltat discutir als altres.
“M’ho havies promès”.” No és just jo havia arribat abans”. “No hauries d’haver-ho fe”t
El que m’interessa d’aquestes manifestacions es que la persona que les fa no està dient simplement que el comportament de l’altra no li agrada, està apel·lant a un cert model de comportament que espera que l’altra persona conegui. Els dos són conscients d’aquesta llei perquè l’altre mai respon “a la merda” el teu comportament, sempre busca una excusa especial per saltar-se la norma.
Sembla com si ambdues parts tinguessin present una espècie de llei o regla de joc net sobre el que estan d’acord, es per això que poden discutir: discutir significa intentar demostrar que l’altra persona està equivocada, i no tindria sentit sense un determinat acord entre el que està bé i el que està malament.
A aquesta llei se l’ha anomenat llei de la naturalesa humana. De la mateixa manera que tots els cossos estan governats per la llei de la gravetat, els organismes per les lleis biològiques, l’ésser humà també té la seva llei amb una gran diferència: un cos no pot escollir si obeeix o no la llei de la gravetat, però una persona pot escollir obeir o no la llei de la naturalesa humana.
Aquesta llei es coneguda per tothom i sempre ha existit. Es pot pensar que les diferents civilitzacions han tingut pautes morals diferents, però això no és del tot cert. Hi ha hagut diferencies entre les seves pautes morals, però aquestes no han arribat a ser una diferència total, al posar-hi atenció veurem el semblant que son entre sí.
Si imaginem una moralitat totalment diferent hauríem de trobar una societat on la gent fos admirada per fugir en la batalla, o en el que una persona es sentís orgullosa de trair a tota la gent que ha sigut bondadosa amb ella. L’egoisme mai ha sigut admirat.
Ens trobem forçats a creure en un autèntic bé i mal: però tot i ser-ne conscients ningú de nosaltres compleix aquesta llei de la naturalesa humana.
És un fet que aquest any o aquest mes o més probablement avui mateix, hem deixat de practicar la classe de comportament que esperem dels altres. Podem posar-hi tota mena d’excuses; estava cansat/da, passava per un mal moment... Però això no fa més que demostra rcom creiem en aquesta llei, per què sinó ens hauríem d’excusar per haver-nos comportat malament?
Aquests són els dos punts que volia tractar, primerament que els éssers humans del món sencer tenen una idea de com s’haurien de comportar i segon que no es comporten d’aquesta manera.
continuara...
