He pogut passar uns dies de descans al meu poble, veient la family i els amics. Lo pitjor aquests tres dies de curro q em queden... m'està costant tant...
Del que més vam parlar aquests dies va ser d'algú que ja no hi era, fa un parell de mesos un jove del poble de la nostra edat va patir un accident de cotxe i va morir.
Tot el poble va estar conmocionat, i especialment la seva "cuadrilla" q inclús es plantejaven de marxar durant les festes per evitar els records.
Què ha passat que hem oblidat com gestionar la mort? hem pensat que és quelcom que es pot evitar? us deixo amb una reflexió de Kanvi (sensefinalitatnosomres.blogspot.com)
Us heu preguntat mai pq la mort és un tema de conversa que no agrada? Pq forma part de les nostres vides com a tabú?
Primerament vull dir que aquest escrit tracta sobre la mort d'un mateix, la meva mort. Per tant no es refereix a la mort d'amics, amigues, companys/es o familiars...
Les persones intentem fugir de parlar de la mort, ja que ens provoca un xoc amb la realitat, amb la possibilitat existent. Quan algú del nostre entorn es mor, ja sigui pel motiu que sigui, sentim debilitat i intentem fer balanç de la nostra vida pensant: "podria haver estat jo...".
D'altra banda el que se'ns ven des dels mitjans i també el que promovem nosaltres en les nostres converses són tendències a negar, a disimular el que està passant. Endavant, com si no hagués passat res...
Ningú no ens ha ensenyat mai a gestionar la mort, a afrontar-la, a viure-la com a part de la vida. I per tant ens és més fàcil viure en una ficció, com molts familiars de malalts que no volen o poden pronunciar el nom de la malaltia, el seu subconscient els hi diu que potser així desapareixerà...
La reflexió que puc treure de la mort és la importància d'estar-ne preparat/da. No crec que mai poguem estar-hi al 100%, simplement pq és deixar allo que hem estat fent tant de temps. Però és important tenir en compte que en qualsevol moment ens pot tocar i per tant hem d'avaluar continuament la nostra vida per poder marxar tranquils/es. No podem deixar relacions sense resoldre, ni objectius per complir pensant que ja els podrem realitzar més endavant. Si tens clar un objectiu, si creus que la teva vida ha d'estar dirigida cap a un sentit, doncs lluita, hem d'anar a per totes.
No podem tancar-nos a casa per por a la mort, ni tampoc tenir el pensament de "hem de provar-ho tot abans de morir". La societat veu com a enemiga la mort, ja que és el final de l'hedonisme.
El més important és tenir clar el que vols i poder dia a dia sentir-te satisfet/a per intentar aconseguir-ho.
